No sóc gens patrioter, tampoc no m'agrada que em qualifiquen com nacionalista -encara què, en part, vulga o no ho sóc.
Tampoc me n'orgullisc al vore una senyera només perquè sí. Però hui, estic emocionat. 300 anys, que se diuen en no-res...
I bé, no me possaré a descriure els meus sentiments perquè semblarien cançons d'Obrint Pas. Però necessitava deixar constància de que sóc un més d'este país que manté viu el record d'un poble, el nostre.
300 anys
dimecres, d’abril 25, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Doncs aixo, que salut company!
Son 300 anys de rebre patades en el cul, a vore quina de totes mes gran.
(¯`v´¯) ^^
Publica un comentari a l'entrada