Frustració sentimentalopolítica congènita (II)

Confirmat, els sentiments afectius condicionen la ideologia -o almenys en el meu cas xD.

Si l'altre dia estava revolucionari -en pla esquerranós- perquè estava frustrat, ahir tot es girà radicalment, i de frustració passà a cotes de felicitat mai recordades, i ideològicament confirma les meues sospites: hui estic més liberal que mai.

Tampoc és un liberalisme en el sentit de polítiques neoliberals, però si a favor de la mínima intervenció de l'estat en termes generals. Pot ser es dega a que ara tinc més autoestima i això provoque en mi major individualisme? I l'autoodi, la por, etc... provoquen sentiment de necessitat de col.lectiu, de recolzament? Existeix relació fisiològica o psicològica entre l'estima i la raó? Pot ser siga un freak de collons que té una lio mental? Perquè no li trobe altra explicació...