Ja no sóc menor

Ja no sóc menor d'edat, i ara què?

Acceptant

Estic començant a traure conclussions de les meues crisis. He aclarit per a què estic fet. Sóc un estratega de categoria, aconseguisc quasi sempre el que vull, però què passa? Què sóc un psicòleg de pena. No solucione els problemes però isc amb la meua. I això és bo o és roín? A mi en principi em semblava mal -la meua faceta socialista- però per altra banda em semblava bé -la meua faceta liberal. Però ara mateixa ho he acceptat. Potser per exemple, lo meu no és l'activisme polític sino que vaig per a polític professional. Potser hauria de mantindre un equilibri... potser em dirigisca a allò que m'afavoreix, però mira.... això que me trobe.

Per cert, en estos moments m'ha vingut la vena popi indie... (ho sent per l'abundància de vídeos xD):

Forgive me

Estava buscant cançó que representara el meu estat d'ànima actual, i mira, he trobat esta antiga cançó d'evanescence que no té ni videoclip... abans encara eren decents, però ara el nou disc, una caca.

Què sóc?

Hui que he fet l'últim examen important d'esta avaluació m'ho he plantejat. No tinc una xicoteta crisi d'estes que pasen en no-res, no, açò és gros.

Començant per l'institut: L'any passat suspenia i suspenia matemàtiques, no hi havia manera d'aprovar, i ara a la primera i va i trac un 6 . En filosofia, l'any passat tot 10s, i ara? Ara 6. I així en general, no seguisc la tònica de l'any passat, és totalment diferent.

I ja passant pel pla ideològic, omentava en posts anteriors que estava fent-me liberal que si açò o allò... doncs ja no sé ni si sóc liberal o què, però a més ja no sé què sóc nacionalment. Continue mirant les notícies, continue visitant els fòrums que visitava... però no participe, sóc invisible, només mire. Ja no tinc idealisme, ja no tinc esperançes, ara només m'agrada vore l'espectacle.
I un exemple pràctic fou el dimarts. A estes altures, a 2n de Batxillerat, unes de la meua classe comentant que si el valencià no era català i lo de sempre, doncs jo un any abans haguera eixit amb tota passió a parlar del tema, i ara...? Ara me la bufa. Les vaig escoltar en pla curiositat, per vore com s'entrenten amb le ximpleries de tota la vida, però res més.

Alguns diuen mig en broma, això és la novia... no sé què no sé menos... però ja no sé, jutjeu vosaltres mateix, mireu el bloc... des de fa temps, merdetes de que si fotos, que si vídeos musicals... ja no sé que sóc, ara per ara només sé que sóc individualista, els col.lectius me dónen agonia, i tota classe de creençes també.

Boys don't cry

Hui és un dia d'estos que m'agraden, dies en que l'ambient està més trist que tu i d'alguna manera te consola. I bé, esta vesprada m'he tirat dos plujoses hores buscant una cançó d'entre els 60,6 GB de música que tinc al disc dur, i he arribat a la conclussió de que no s'ha escrit o no he trobat la cançó que em definisca en cada moment. Per tant, com a recurs fàcil pose esta coneguda cançó dels The Cure:

Frustració sentimentalopolítica congènita (II)

Confirmat, els sentiments afectius condicionen la ideologia -o almenys en el meu cas xD.

Si l'altre dia estava revolucionari -en pla esquerranós- perquè estava frustrat, ahir tot es girà radicalment, i de frustració passà a cotes de felicitat mai recordades, i ideològicament confirma les meues sospites: hui estic més liberal que mai.

Tampoc és un liberalisme en el sentit de polítiques neoliberals, però si a favor de la mínima intervenció de l'estat en termes generals. Pot ser es dega a que ara tinc més autoestima i això provoque en mi major individualisme? I l'autoodi, la por, etc... provoquen sentiment de necessitat de col.lectiu, de recolzament? Existeix relació fisiològica o psicològica entre l'estima i la raó? Pot ser siga un freak de collons que té una lio mental? Perquè no li trobe altra explicació...

Frustració sentimentalopolítica congènita

No vullc posar-me pesat emprant terminologia sentimentaloide i cursi -la qual odie- ni tampoc vull deixar abandonat el bloc, així que si no t'agrada el que conte, te fots xD

La qüestió rau en que fa no-res acabe de vindre d'una situació de frustració -que altres vegades ha sigut de decepció o impotència, i què no sé que és pitjor- i que esta vegada no m'apetix comentar en públic. El més curiós ve que una cosa que no té res a vore amb l'altra, va i l'afecta, ma que sóc raret xD

He de dir que últimament ideològicament m'estava convertint en reformista, ja no en temes nacionals, sino sobretot en temes econòmics, inclús arribant a agradar-me el liberalisme. I el climax ve quan en un moment he arribat a no tindre ideologia, i este matí ni sabia que era.

Lo graciós de tot açò és que la situació de frustració que comentava abans ha provocat en mi una venà revolucionària.

Açò té explicació? No m'entra al cap, com poden ser dues coses tan diferents i afectar-se mutuament?

Altra cosa

A estes hores de la nit em trobe en un punt estrany. Em note tranquil i esplaiat, un sentiment agredolç i del que es pot gaudir d'alguna forma oculpta a a la que m'acarone i aconseguisc durant uns lleugers segons trobar-me d'allò més a gust.

És això de que davant l'eixida negativa d'un fet pots trobar-li alguna cosa positiva, un alleujament que es pot convertit en plaer. No crec que siga masoquisme, potser és una forma que té el cervell per a continuar avant i premiar-te la consciència.

Això era tot, i ara cap a altra cosa.

Estiu negre

Ma que sóc burro. Ale, ja tinc l'estiu arregladet. Vaig a tindre un estiu d'allò més matemàtic, sembla que no n'he tingut prou. El meu pitjor malson, les mates, me perseguixen i ho faràn fins la mort. No he segut capaç de defer-me d'elles durant tot l'any i ara a setembre suposadament ho faré, no sé com hòsties.

I és més, per nassos, per imperatiu, l'any que ve he d'agafar-me també mates i m'estic imaginat un negre futur, per una puta assignatura que podria haver-me-la llevat de damunt fa temps, tant de mal de cap.

Me cague'n l'hòstia puta ja!

Alliberat

Hui no és que haja tingut un bon dia, més bé tot el contrari. Un dia entre normalet tirant a regular, o pitjor. I és que a més, hui he fet un examen de matemàtiques -el meu pitjor malson- i és una cosa que em rebenta, que em provoca mal de cap, estrés, cabreig, etc... però bé. El que no entenc és que a estes hores de la nit em sent alliberat, sí, alliberat, però de què? Doncs no ho sé, acabe ara mateixa de pegar-me una pallissa d'estudi d'història per un examen de demà, i de sobte em trobe alliberat. No ho entenc...

Mare, vull ser conformista

Mala merda és ser inconformista. Estic fins als ous. Ja voldria poder conformar-me amb tot; i quan dic tot no em referisc a tot allò que podria estar relacionat politicament amb lo social, no, dic a tota cosa que m'envolta. Mai tinc prou, vull més, per què collons hauré de qüestionar-ho tot? Pregunte, i espere que algú em conteste, per què? És una putada molt gran, independentment del lloc on haja nascut, em jugue el coll que continuaria ratllant-me igual.

Ara tinc una cosa o sembla que la puc tindre, i ara què? El que abans em fotia ara ja no em fot però em foten noves coses, però per què?

Jo voldria tindre prou, no moure'm, quedar-me quet, conformar-me amb el que tinc i tindre por al canvi. Però no ha pogut ser. Per què m'ha castigat Déu així? Existeixes? Si existeixes, per què em fas açò? O potser eres el Dimoni? O qui sap, les dues coses a l'hora? A vore sí sóc nihilista, a vore sí encara ho envie tot a fer la mà, a vore sí enviar-ho a fer la mà serveix per a no-res, a vore ja.

I què més vaig a dir? I tú que pensaràs? És repetitiu o només m'ho sembla a mi?

Realment

Realment, ací falla alguna cosa. I no és una només, són moltes però que en un punt es junten i es transformen en una sola. I no és ací, no és al bloc, no és a la internet, no és a l'ordinador, no és des d'on escric, tampoc és allà ni més enllà, és ací. Potser eixe ací és el cap, potser és la consciència, potser no és res, potser estic boig -o foll, si els agrada més als visitants de l'altra banda del riu que em lligen.

Però torne i torne, i torner a fallar, ací falla alguna cosa -em torne a repetir- i no sé que falla en estos moments i voldria saber-ho, però falla. Vaig vore la solució, vaig vore el que passava, el seu camí i trajecte, però ja no ho veig. Només veig el record de que ho veia.

Tampoc és com altres vegades que puc saber cap on va la cosa, ara és diferent, ara és més difús, ara és més general. Ara veig des de la distància una cosa gran que m'envolta i que du moltes coses, se m'està fent gran per mi i no sé com acabarà.

I ací on falla la cosa, no hi ha possibilitat ninguna de saber què és, perquè ni jo m'ho imagine. Però malgrat tindre-ho tan clar, continue sense vore-ho, res es veu, estic cec!

Potser és que estan les llums apagades -o no.

Inspiració nocturna

No sé que cony em passa però cara a la nit em ve la inspiració. Quan més tard més ratllaes passen pel meu cap, però es que hòstia, quan tinc ganes d'escriure ja és hora de gitar-se o encara he d'estudiar.

Hauré d'esperar a l'estiu per poder escriure a gust? Perquè de dia no hi ha manera i si escric per escriure m'ix res amb trellat.

Quelcom

Trobe a faltar alguna cosa. La busque i no sé que és, quan crec que potser l'he trobada i puc tindre-la resulta ja no m'abelleix, resulta que no era això, i torne a començar a buscar eixa cosa. Mentre ho busque tinc esperança, però quan veus que ja no hi és i que has de tornar al mateix una altra vegada, la recerca és una puta merda.

Seria molt fàcil saber que busque i llavors anar a per eixe objectiu, però vaig a cegues, no sé què és eixa cosa que vull.

Voldria tornar al passat, anys i anys enrrere, en temps on quan no buscava res, quan no necessitava cap cosa, o potser preferiria anar al futur i ja tindre eixa cosa, ja em dóna igual, només vull deixar de tindre eixa sensació de que em falta alguna cosa, perquè a poc a poc, sense adonar-me'n m'està rebentant.

Potser eixa cosa no existisca, qui sap.

La no-existència

Hi ha un pensament entre la gent que em fot molt. Per començar, entre altres coses, per voler explicar-li a una persona quelcom i argumentar-li-ho, sense base no pot fer res. La ignorància és molta força, i per tant, no es pot dialogar amb una persona sobre un tema del qual no té ni puta idea. I d'eixa forma és normal que els poders fàctics del sistema els manipulen tan com volen.

Però no és això al que em vull referir. Al que em referisc és a una simplessa relacionada amb una cosa anomenada "oficialitat". Hi ha gent que té una mínima cultura, que sap alguna cosa, però el que em fot d'eixa gent és eixe cap quadrat -per dir-ho d'alguna forma.

Hi ha qui es pensa que només existeix allò què és oficial i el que no té vis-i-plau de l'estat és "fantasia". Els seus arguments són simples: mira un mapa, mira't el DNI, mira la televisió, els periòdics, etc... El sentiment no importa, les reivindicacions són tonteries, els reivindicants són somiadors. Les coses són així i no es poden canviar, no has de perdre el temps.

Una cosa és que siguen pessimistes, altra que estiguen manipulats, però açò? Això em rebenta! A un pessimista li pots donar ànims, a un manipulat li pots oferir informació alternativa, però amb un cap quadrat d'estos que pots fer? A mi es que em possen nerviosos. I damunt t'encoratjen a que abandones les teues idees, es burlen d'alguna forma dissimulada fent-te veure que tot el que penses són tonteries. Només volen desanimar-te, però que vol esta gent? És com si fóren agents desmoralitzadors, que saben que tu no estas xuplant tot el que et tiren i com ja no poden convénçer-te doncs t'agredeixen mentalment per a què ho envies tot a la merda.

O es que ho fan sense adonar-se'n...

Dormir i despertar

Naixem dormint. I es que la veritat, ho tenen molt ben montat. Tothom segueix l'ordre i en això es queda tot. Hi ha d'altres que naixen potser més espabilats. D'eixos al descobrir-ho troben una ventaja i llavors pensen, per què no aprofitar-se'n? Posseixen un bé que no se sap qui els l'ha otorgat, però el tenen i el tiren endavant. Començen amb unes, començen amb altres i van canviant, perquè està clar, el mètode caduca i cal renovar-se -o morir.

I al canviar de formes, van juntant-se, fent-ho compacte i poc a poc van fent-se en tot. Cada dia tenen mètodes més efectius. Passen els dies i ells tenen més, els altres quasi res.

Però es que la son és tan gran que els tenen tots escabussats en una bambolla gegant. Hi ha que dels colps rebuts desperten -el que m'estranya és que no ho faça més gent- i estos començen a tocar la moral als de sempre. I els mateixos que fan eixa cosa acusen als que van en contra d'ella de que fan el que fan ells però que ells no fan. Així com sona sembla absurd, ridícul, ximple, però és així i està tot fet.

El pitjor de tot -o el millor- és que els que dormen acusen als desperts de que somien. I els desperts al mateix temps acusen als dormilons d'haver sigut tocats per els somnífers i ells no s'ho creuen i inclús diuen als desperts que ells volen dormir-los, però que estan ben desperts.

I així ens entrenim mentre que el somnífer cada dia és més potent. I es que ja no té sentit, més tard o d'hora ha de rebentar. El que m'agradaria saber és com serà tot després del gran pet.

Sóc un fracassat

Hui m'han obert els ulls. Gràcies! Resulta que sóc un xiquet amb una ment dèbil. Sembla que m'han menjat el cap, a mi i a quatre gats com jo. Ara resulta que a l'escola m'han dit el que he de pensar i m'han influenciat. Pareix ser que paguen als professors per a inculcar-nos eixes idees, però qui seràn els que estan al seu darrere? L'imperi del mal? Ho dic perquè jo no els conec...

I es que quina culpa tinc jo d'haver nascut amb esta ment tan feble? Xè, es que a mi me manipulen tan fàcilment! Jo sóc com sóc perquè me controlen i me duen per on volen.

El poble sempre té la raó i els mitjans de comunicació mai menteixen. Sóc jo el que me trague les mentides que me tiren a la cara.

Hui és el dia que ho envie tot a fer la mà i vaig a ser com tots. Per què si tots pensen practicament igual, la minoria que no pensa igual estarà equivocada, no?

Tot és bonic i perfecte, no destroçem la meravella de món que tenim.

Però que li vaig a fer si sóc un fracassat?