Je t'aime, Amélie

He tornat a veure Le Fabuleux destin d'Amélie Poulain. I hi ha bones pel·lícules que et fan pensar, altres què t'inquieten, que et poden provocar diferents sentiments, critiquen l'estat de les coses, o a saber què més... Altres són, també acceptables, que t'exciten o simplement, t'entretenen, que no és poc. Afortunadament, n'hi ha també molt bones, que aconsegueixen tots o molts d'estos efectes alhora. I fins i tot, algunes pel.lícules, molt poques cada cert temps, t'arriben a l'ànima, perquè et remeten a un món oníric. I, a més, filant encara més prim, fan que després de veure-la et sentes bé. Perquè et converteixen en una persona un poc més optimista i vital -almenys unes quantes hores. Doncs bé, açò m'ha semblat trobar en aquesta pel·lícula.

Aturant-me només en dues peculiaritats exemplars d'aquesta pel·lícula. Una, el sentit de l'humor que impregna tot el que ocorre, des de la primera fins a la primera última seqüència, sense caure mai en l'acudit fàcil, el tòpic, etc... I, dos, la pobladísima galeria d'impagables personatges, començant per l'adorable i somiadora Amélie, seguint pel pare quasi eteri que segueix indiferent la seua autista conversa quan Amélie li diu que ha avortat perquè la droga que consumeix es trobava en mal estat i ha perjudicat al fetus, o el botiguer dèspota i el seu lúcid ajudant, o la veïna ancorada en el record d'un marit tan infidel com mort, o el gelós del bar, o l'ansiosa tabaquera, o l'insòlit jove, futur enamorat de Amelie, que arreplega, amb pretensions artístiques, fileres de fotos rebutjades als fotomatons.... En fi, tot un col·lectiu de persones que pobla la pel·lícula i que s'enfilen en un guió que els va presentant a cada moment a tots i cadascun d'ells d'una manera tan natural i lògic que aconsegueix que no es veja a l'escriptor que va crear la història.

Es tracta d'una pel·lícula blana i bastant irreal, però reconec que es gaudeix veient-la, la vaig veure fa temps malament i a la meitat per TVE, però ara que l'he pogut veure en DVD i en tranquilitat la he pogut gaudir més, i crec que la tornaré a veure...