Rabosa a Pixapòpolis

Crònica d'una visita imprevista al festival panpolaquista de Pixapòpolis -altrament anomenat Pixapilàndia, la capital de l'Imperi Català -Katalanischen Länder Reich.

Sense estar massa clar, apressuradament decidit i amb permís paternal no sé com, una delegació valenciana s'enfilà cap a terres polaques -no confondre amb poloneses- al festival del CAS.

Després d'una bona palissa de viatge -bé, tampoc és per a tant, anar a Itàlia en bus en un dia és més panxà. Arribar, dinar en un exòtic restaurant i passar mitja Barcelona, després de repartir enganxines per la mani del 25 d'Abril -este any 6 d'Abril- tocà l'hora d'entrar al CAS.

Allà em vaig poder trobar un ambient totalment diferent al d'ací. Tampoc és que haja anat a moltíssims concerts però la cosa era prou diferent a la d'ací.

Acostumat a un ambient totalment combatiu, en este país del sud on la música en valencià està totalment marginada, era normal que fóra així, la gent que s'interessa per la música en català és gent activista o mitjanament implicada. Doncs allà dalt no, allà també està de moda -o més o menys de moda- la música en català, tenen grups comercials que ací al sud no es menjarien ni una rosca. I clar, eixe tipus de música atrau a una classe de gent que per ací baix no ve.

Molta xiqueta pija que es sabia totes les cançons de Lax'n Busto vaig veure jo. Però al final tant de poperio català cansava. A més, tot este poperio acompanyat de regionalisme, potser de gent provinent de CiU i les seues joventuts JNC i en menor mida de JERC. Tot càntics de Visca Catalunya, Visca jo, visca l'egocentrisme! I els valencians haviem de fer-nos notar, i es que nosaltres no som tan egoistes, i si dius Visca València! Ja eres un blavero, i així anem.

I fins que no arribà la Gossa Sorda -valencians havien de ser els que animarem de debò la cosa- la cosa no es podia dir que es consumava. I els pegolins -que per cert, diria que van fer una actuació més curta del normal- no defraudaren i en part et feien sentir orgullós de vindre del sud.

Com a curiositat, enmig de l'actuació es va poder veure entre el públic una senyera coronada de la Ciutat de València, i no sé, encara que no em senta totalment identificada amb ella, et representa, malgrat no siga més que un tros de tela que actualment és utilitzat d'una certa forma. Però bé, potser a la mani del 25 d'Abril -6 de Maig- duga una senyera coronada que tinc per casa, fart de veure tanta estelada, recuperem aquells que també són els nostres simbols, els que el botiflerisme valencià amb la seua renegament ha servit en mà als ocupants.

11.000 persones, 7 hores de música, pesadet, però valgué la pena.