És sabut per tothom -qui conega el movimentt- que el blaverisme és un invent espanyolista creat a Madrid i que arrelà en la població a base de pseudopopulisme aprofitant-se de la ignorància entre la gent -per això quasi tot és gent major- degut a 300 anys de repressió espanyola. Bé, fins ací està clar el perquè ha quallat al País Valencià.
Però el que sempre m'he preguntat és com arriba certa gent al punt de ser blaveros convençuts. Està clar que els caps del blaveram -com és actualment l'exfalangista de Sentandreu- tenen clares les coses, igual que tots els peperos n'estic segur que ells saben que el valencià és la denominació que reb el català al País Valencià, només que com a bons burgesos que són se n'aprofiten de la població. Però com arriben a tindre corderets ultrablaveros seguint-los al darrere? Eixos que te solten surrealistes teories de que el valencià és una barreja de mossàrab, català, aragonés, castellà i a saber que més. Eixos que te conten mil coses per no acceptar que els valencians -com a mínim- descendim dels catalans -majoritàriament. Com han arribat a eixe punt? Això ja no és només manipulació pura i dura com la que aboquen sobre els valencians diàriament, no senyors, això és més.
I el millor és que si parles amb algún d'estos ultrablaveros, a part d'odiar a tot allò que sone a català i dir-te que volen annexionar-nos a l'imperi català -eixe imperi imaginari que qualsevol persona amb una ment oberta pot veure que no existeix- i que per això lluiten contra l'opressor -sí, l'opressor català que ara mateix estan entrant per Vinaròs amb els mossos d'esquadra amb tancs i avions- perquè mos volen furtar les nostres senyes d'identitat -eixe senyes que no representen altra cosa que l'antítesi de català i l'afirmació d'espanyolitat-; a més d'això quan els preguntes sobre el castellà, sobre eixa llengua -per mi molt respectada igual que el poble castellà- que s'està menjant al valencià i que molts d'ells tenen com a llengua pròpia -gràcies als seus papis burgesets que renegaren del valencià per educar-los en castellà i fer que parlen millor que els de Valladolid- et diuen que sí, que no es bo, però que li anem a fer? Ja està ací! Però anem a per l'enemic català!
A més, després de 20 anys de regionalisme ara es volen rentar la careta. Alguns diuen que són foralistes i alguns altres diuen que són nacionalistes, però nacionalistes no-separadors, que accepten a Espanya puix que segons ells no cal dividir sino sumar.
Es que ja no saben que inventar, segur que a més d'un li dóna vergonya de ser blavero.
Vergonya de ser blavero
dimarts, de gener 17, 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Rabosa:
És sabut per tothom -qui conega el movimentt- que el blaverisme és un invent espanyolista creat a Madrid i que arrelà en la població a base de pseudopopulisme aprofitant-se de la ignorància entre la gent -per això quasi tot és gent major- degut a 300 anys de repressió espanyola. Bé, fins ací està clar el perquè ha quallat al País Valencià.
SI, TENS TOTA LA RAO. DE FET, FRA ANTONI CANALS ERA UN SENYOR MOLT FRANQUISTE DEL SEGLE XIV QUE VA SER ENVIAT DES DE MADRIT PER A RENTAR-MOS EL CAP. MIRA, MIRA, LO QUE PENSAVA LA UCD EN EL SEGLE XIV:
"E com, entrels altres hystorials qui han tractat dels fets virtuosos de Roma, en compendios o breus stil e molt sentenciosos, sia valeri, lo qual vos, Senyor, hauets singularment per mans, qui, designants quels homens qui no son gramatichs entenguen lo dit Valeri perfectament, lo qual es peregri e poch comunicat per lo regne d’ Arago, e aço per lo estret estil que serua en sa ordinacio: per que yo, a manament de vostra senyoria, el tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, exi breu com he pogut, jatse sia que altres lagen tret en lengua catalana".
FRA ANTONI CANALS. Valencià. Sacerdot, escritor i traductor.
FONT: Prolec de l’ obra Fets i dits memorables de Valeri Maxim. 1395.
NOTA: Secesionisme en el segle XIV? Esta es una cita de valor incalculable puix demostra que ya al segle XIV es diferenciava clarament entre Valencià i catala i que no existia consciencia de que el Valencià fora un dialecte del catala.
Rabosa:
I el millor és que si parles amb algún d'estos ultrablaveros, a part d'odiar a tot allò que sone a català i dir-te que volen annexionar-nos a l'imperi català -eixe imperi imaginari que qualsevol persona amb una ment oberta pot veure que no existeix-
EFECTIVAMENT, TOTA ESPANYA VA PODER "BEURE" QUE TAL IMPERIALISME NO EXISTIX.
LA PROVA:
aci
VES URGENTMENT A L' OCULISTE. T' ESTAS QUEDANT CEGO.
UNA ATRA D' INVENT BLAVERO I D' IMPERIALISMES IMAGINARIS:
En 1907, Enric Prat de la Riba mos dia en un articul titulat “Greater Catalonia” (Catalunya Gran) lo següent:
“Despres de sigles d´abatiment i inconsciencia, sabem que som catalans i sabem lo que ser catalans significa. En un primer moment, este despertar va ser provincialisme, va ser regionalisme, perque provincia i regio es el principat de Catalunya, com regio es Mallorca, com regio es Valencia. Hui es ya una intuicio de ser suprarregional, ya es nacionalisme, ya es afirmacio de la personalitat catalana, ya no acaba en les fronteres de nostra vella provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les palmeres de Murcia i, travessant el mar, florix en els cels de Mallorca. No tenim encara un nom comu (…) Mentres tant, fem com els anglesos en la seua Greater Britannia, flor d´imperi a punt d´obrirse; parlem de la Catalunya Gran, que no es a soles el Principat, ni Mallorca, ni el Rossello, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el Principat i el Rossello, tots a la vegà. Tots som uns, tots som catalans”
Este mateix ideolec, Prat de la Riba, havia escrit en 1906 una de les obres mes referenciaes del catalanisme, “La nacionalitat catalana”, en la qual exponia les seues idees d´esta manera tan diafana:
“Siguent la nacionalitat una unitat de cultura, una anima colectiva, en un sentir, un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tindre la facultat d´acomodar la seua conducta colectiva, o siga, la seua politica, al seu sentiment de les coses, al seu trellat, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tindre el seu Estat”
“L´aspiracio d´un poble a tindre politica propia, a tindre un Estat seu, es la formula politica del nacionalisme. L´aspiracio a que tots el territoris de la mateixa nacionalitat s´unixquen baix la direccio d´un Estat unic es la politica o tendencia pan-nacionalista. (…) A cada nacio un Estat: esta es la formula sintetica del nacionalisme politic, este es el fet juridic que ha de correspondre al fet social de la nacionalitat”
“L´imperialisme es el periodo triumfal d´un nacionalisme: del nacionalisme d´un gran poble. Esta es la verdadera substancia de l´imperialisme. (…) Dominar per la força de la cultura servida i sostinguda per la força material, es l´imperialisme modern, l´imperialisme integral, el de les grans races fortes d´ara. (…) L´imperialisme [es] un aspecte del nacionalisme, un moment de l´accio nacionalista: el moment que seguix al de plenitut de vida interior, quan la força interna de la nacionalitat, acumulà, irradià, ix de mare, inunda, i fecunda les planes del seu entorn”
RABOSA, DESPERTA!!!
EL CATALANISME ES UNA SECTA.
DIXA DE REPETIR COM UN PAPAGALL CONSIGNES FALSES I LLEGENDES URBANES I PENSA PER TU MATEIX.
ie.. ferrer que ca ú pensa el que vol, es lliure de pensament digues el que digues ell o ella.. i qui siga sempre pensara el mateix..tu hi penses aço i ell allo.. si tots pensarem el mateix quin sentit tindra parlar .. i viure?
Ferrer t'has parat a pensar que potser l'equivocat eres tu?
jordi, en els meus mensages he aportat proves documentals. No m' invente lo que dic.
Lo que passa que al pobret Rabosa li han fet un rentat de cervell en l' escola impressionant.
Desperta tio, que el catalanisme es una secta.
Quan Fra Antoni Canals ya distinguia entre Valencià i catala en ple segle 14 no pots anar dient per la vida que el "secessionisme" es un invent franquiste de la transicio. O que es un invent de la UCD de Madrit o no se quines atres barbaritats.
T' han menjat el coco, tio!!! A vore si te lleves la bena dels ulls ya d' una!!!
Molt bones, ferrer. Ací et deixo una llista, prou més extensa, i d'escritors totalment cronistes com Ramon Muntaner, o el rei Pere el Cerimoniós, que en parlaven ja als segle XIV sobre la qüestió nacional i la nostra llengua.
Segle XIV
* [Principis del s. XIV] El metge, visionari i reformador eclesiàstic valencià Arnau de Vilanova (València, mitjan segle XIII-Gènova, 1311), en la seua obra De Agrimensura declara de si mateix "Que yeu Arnaut de Vilanova...de Catalunya nadiu fuy". Així mateix, aquest, al seu Antidotum designa el bisbe de Mallorca i altra gent dels territoris de llengua catalana que s'hi trobaven en Perusa (Itàlia), com a "compatriotes meus". Respecte a aquest il.lustre valencià, reportarem, en fi, una curiosa prova de la seua condició nacional que va fer una volta el papa Bonifaci VIII. Aquest Papa tenia molta mania als catalans, i una volta, parlant amb el rei de Sicília, li confessava que no coneixia cap català bo, i n'exceptuava precisament el seu metge particular magistrum Arnaldum de Villanova.
* Ramon Muntaner: Crònica
Narració d’una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, havia enviat quatre galeres valencianes:
"Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..."
Capítol CLXXI: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...".
Capítol CCXXXV: "En Rocafort, esguardant que ell havia perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..."
* [1311] Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
"E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València".
* [1306] Arnau de Vilanova
“Regnum vero Aragoniae sub se habet cathalanos et aragones”
El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus").
* [1316] Testament de Guillelma, muller de Salvador Pedrosell
“Item, captivis catalanis oriundis de civitate Valentie, redimendis de posse paganorum, ducentos solidos”
* [12 – 8 - 1330] Ordenances als mercaders de la corona d’Aragó, a la ciutat de Bruges
“a tots los mercaders catalans sotmeses del senyor rey d’Aragó, a fi que d’ací en avant no sie nenguna quistió entre mercaders ne noliejadós, ne ací ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha”
* [1352] Pere el Cerimoniós: Crònica: Narració d’una tempesta ocorreguda a Sicília (capítol 5)
“no se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València”
* [1370] Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica:
"entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".
* Bernat Serra, notari de València (en el mateix plet):
"alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".
* Bernat de Miracle, savi en dret de València (en el mateix plet):
"entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.
* [1370] Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar:
"On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".
* L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
* Francesc Eiximenis: Lo Crestià (llibre terç). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.
“per aquestes, damunt dites raons, provaren los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món.”
* [1395] Antoni Canals: Valeri Màxim (traducció)
“E com lo dit rey fos barbre, que vol dir hom estrany a la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres”
* [12.9.1399] Els jurats de València fan esment d'aquest antic proverbi:
“Draps de França e llibres de Bolunya
consumen Aragó e tota Catalunya".
* [1399] Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
Segle XV
* [1412 - 1418] Sant Vicent Ferrer. Sermó.
“Digau: en què coneix hom una persona de qual terra és? En lo lenguatge. Car si vós parlau ab hom estrany per la llengua conexereu de qual terra és. Si parla català, oo! Català és, si parla francés, francés”
* [15 – 12 - 1433] Oriola. Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.)
«Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»
* [1458] Generalitat de València. Llibre de provisions:
"E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."
Segle XVI
* [1539] Baltasar de Romaní: Pròleg de la seua edició de les obres d’Ausiàs March.
“Obras de mossen Auzias March, Cavallero valenciano de nación catalán”
* [1554] M. Bandello. Novelle I:
"Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."
Segle XVII
* [1604] J. Pujades. Dietari:
"Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."
* [1610] Gaspar Escolano [Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València]. Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108.
Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.
Segle XVIII
* [1766] Bisbe Climent. Sermó d'entronització. Barcelona:
"Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."
Segle XIX
* [1876] Benvingut Oliver. Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa:
"Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."
Disculpa si no em crec les cites que aportes, Pau Barrina. La tradicio manipuladora catalana en els documents es massa gran com per a poder prendre-se'ls en serio.
S' ha denunciat en la prensa molts casos de documents originals en que ficava "llengua valenciana" i li han canviat el nom per "catalana" sense cap pudor.
Sense anar mes llunt, en el Curial i Güelfa a carrec de Bromera pots trobar països com "Catalunya", "Italia" o "Alemanya" que, qualsevol persona minimament ilustrada sap que en el segle XV (en que s' escrigue l' obra) no existien com a tals.
Consciencia identitaria historica del valencià respecte al catala.
JOAN IGNACI CULLA/
L’historia, com a fidel reflex dels acontenyiments ocurreguts en temps passats, nos dona testimonis de la consciencia identitaria de la llengua valenciana, com a signe propi i independent del poble valencià respecte de qualselvol atre, i mes concretament respecte al catala. Els nostres classics, no a soles eren conscients de l’idioma en que escrivien, sino que, ademes, deixaven constancia en ratificada unanimitat del fet diferencial. El propi Antoni Canals (1352-1419), naixcut en Canals, que, ademes d’escritor, era filosof, teolec i flare de l’Orde dels Predicadors, en el prolec de la seua obra Valeri Maxim (1395), ho deixa clar: “(...) tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut jatssessia que altres l’hagen tret en lengua cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus...” (fol. 4 del codex de la Bib. U. Llit. de Valencia). Es dir, que l’autor afirma traduir al valencià, encara que ya existix en catala, remarcant precisament als regidors de la ciutat de Barcelona als que anava oferit, la seua identitat valenciana. En el periodo durant el qual es pensa que es varen escriure les Regles per squivar vocables (1473-1507), de Pere Miquel Carbonell i Geroni Pau –catalans–, la “regla” 291 diu: “reyna e regina tot se pot dir; mas lo vulgar cátala e valentía es dir reyna...”. En la portada de Blanquerna , del mestre en Sacra Teologia, el mallorqui Ramon Lull (1235-1315): “Traduit y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua valenciana...” per l’eclesiastic i escritor Joan Bonlabi (catala, natural de Rocafort de Queralt, sigle XV). Fon editat en Valencia l’any 1521. En l’ “Espistola Proemial” diu: “Segons me preguà, ne prengués yo lo carrech conexent me effectat a la ciencia de aquell en que no y sia docte, ni menys llimitat en dita lengua com sia a mi peregrina y stragera”. No es d’estranyar que est ultim paragraf no l’incloga l’AVLl en l’anex de dita cita. ¡Un catala diguent que el valencià li resulta peregri i estranger! I es que lo que per als pseudocientifics d’ara es lo mateix, en aquells temps, quan no predominaven els interesos politics-economics, ho tenien clar. Com aci ho demostra un monge de Monserrat al traduir la Vita Christi de Sant Bonaventura (Barcelona, 1522), que diu: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta (sic) transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...”. Si es la mateixa llengua, i ya estava com ell asegura en valencià, ¿per a que traduir-la al catala? Tots tenien clar l’identitat propia de la llengua valenciana i lo que representava un idioma. “Cada lengua tiene su propiedad de hablar, que llaman Idioma, o Phrasi; y es aquel modo de hablar que en otra lengua no se puede traducir ad verbum. Digo que en valenciano es praxis decir: Anau en mal guany, porque no se puede traducir al latín, ni en castellano: Ito in malum lucrum, y d en mala ganancia. Si no dezimos Abi ad coruos, y d en hora mala” (Lorenzo Palmyreno: El estudio de la aldea . Valencia, 1568, p. 138). Juan de Valdés, en Diálogo de la lengua (1536, p. 139), com tants, tambe te clar la diferenciacio llingüistica: “Ya que el fundamento de la lengua castellana es la latina, resta que nos digáis de dónde vino y tuvo principio que en España se hablasen quatro maneras de lenguas que oy (sic) se hablan: como la catalana, la valenciana, la portuguesa y la vizcaína”. Com tambe ho tenien clar en Catalunya lo que parlaven en nostre regne: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur” (Actes Concili Tarraconense, any 1591). “Hubo una lengua general, que es la Latina, de la cual se inventaron nuevas lenguas, quales son Italiana, Francesa, Catalana, Valenciana, Castellana, Lusitana y otras muchas” (Fray Gregorio García: Origen de los indios de el Nuevo Mundo . Valencia, 1607, p. 287). En Glosario de las voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes de F. Javier Simonet, en el cap. IV, pag. XCIX diu: “Veamos ya que parte tuvieron los mozárabes en la formación de los romances o dialectos hablados actualmente en España. Ya hemos notado que el lenguaje hablado por nuestros mozárabes y que en el siglo XIII conservaba todavía, según testifica Ibn Albaithar, el nombre de su lengua madre, no podía ser un latín puro, elegante y clásico, sino una jerga formada de la descomposición de este idioma y de su mezcla con otros. Examinados con diligencia los monumentos lingüísticos y memorias que nos quedan de aquellos naturales, nosotros creemos que el lenguaje usado por ellos contribuyó en gran manera al desarrollo de nuestros principales romances: castellano, gallego y portugués, y aún del catalán y valenciano” (Madrid, 1888). Passa a la pagina 29. Francisco Codera, en el seu Discurs de recepcio en la Real Academia Espanyola (Madrid, 1910), igualment diu: “...y no pocas que hoy sólo se conservan y aparecen, ya en el catalán, ya en valenciano, ya en portugués, ya en algunos idiomas...”, “así lo acreditan por una parte numerosos vocablos pertenecientes a nuestros romances, catalán, valenciano y castellano...” Encara que tambe es deixa constancia de la supremacia de la valenciana sobre la catalana. “De manera que tant ab la mescla de dites llengues, com tambe ab les de les nacions vehines, Valencia, Arago y França...” (p. 19); “vuy differents de las de Cathalunya y França, com se veu tambe en Tortosa, que pren de la Valenciana; Leyda, de la Aragonesa; Aixa, Urgell, Cerdanya y Rossello de la vehina Francesa” (p. 21), “la valenciana ha restat ab mes memories” (p. 23), “tots han volgut y volen cada dia imitar la llengua valenciana” (Andreu Bosch: “Sunmari titols de honor”. Perpinya, 1628, p. 27). La consciencia identitaria llingüistica com a simbol genuï propi, mai ha segut cuestionada, com demostren els testimonis, ni pels de fora, ni pels de dins, fins fa quatre dies que aparegueren els acomplexats i manipuladors de l’historia. Unes voltes el desconeiximent, atres el passotisme i quant no els interessos, nos fa pedre la realitat. Una realitat que poc a poc va canviant en la colaboracio gratificada de l’AVLl. Gracies ad estos nous afrancesats pronte quedara arrere lo que contava Miguel de Unamuno: “Andanzas y visiones de Españolas” (Madrid, 1922, pp. 217-218) “En las rimas de éste... hay unas pocas en catalán, ¿he?, no en valenciano; en el catalán literario que restauraron Aribau y Rubio y Orts, no en el valenciano que se habla en la Valencia de Querol, no en la lengua de que el mismo poeta decía: Canción de amor en el materno idioma (...) Cuando Querol quiso cantar al amor... lo hizo en castellano y no en valenciano, y mucho menos en catalán” (...) “Cuando Cambó, el “leader catalanista”, fue a Valencia a una sociedad popular y se puso a hablar en ella en catalán, le silbaron sin dejarle continuar. No les hablaba en valenciano, sino en catalán”.
Si tu dius que el poble valenciá res te a vore amb el catalá es que ets boig,no te res de seny i ho saps...la història pot tindre milers de punts de vista pero ho sent...història soles hi ha una...i és la que tot sabem ! Llastimós eh? 20 anys de feixisme del partit popular i encara a les escoles es mostra la vertadera história del nostre poble i encara surten als llibres imatges tan significatives com el Gran Diccionari de la Llengua Catalana ( La nostra ) recorda-ho.
Potser un dia arribeu a amagar la història i tal...pero noi...aquesta no va a cambiar,mai cambiaras a Joan Fuster,Ausias March,Blasco Ibañez,i tants de gents de cultes defensors de la realitat i de la veritat...Si la defensa dels teus sense senys ideals es basen en l'escriptura d'un cardenal...oh deu meu que diria ell,estiguem tranquils....
He llegit un poquet del copy and paste que has fet del palleter o qualsevol lloc feixista-blaver i hi han coses graciosetes jeje
"Es dir, que l’autor afirma traduir al valencià, encara que ya existix en catala"
Obvi noi obvi...
Potser entengues que València va tindre un segles d'esplendor que van possar en manifest el dialecte per damunt de la llengua pero més com a fruit del territori que d'una veritable separació.
Rabosa ets bo,si senyor...per cert..curiós que el dia del blaverisme sigui el 9 d'octubre en celebració del genocidi de més de 10000 valencians....que huit segles no són per a res!
Gracies avant passats per lluitar a Almansa per la nostra unitat,mai els blaveros faran que us oblidem.
Serem allò que vulguem ser.
||*|| Endavant ||*||
18 de Febrer tots en defensa de la llibertat
Publica un comentari a l'entrada